I és clar, "es lo que tiene" resulta que si fas sortides de per riure et quedes amb ganes de tornar-hi, i aquesta setmana he estat frisant per suar la cansalada a cavall de la bici.
Així doncs, amb les ganes contingudes i aprofitant que la crisi em deixa més estones lliures de les que m'agradaria, m'he dedicat a composar un parell de sortides "de debó".
La primera és molt ambiciosa, provablement massa, però ja us l'explicaré quan l'hagi provat (si la sobrevisc), de moment es quedarà a la carpeta de "rutes per fer" amb el nom de tens ganes de patir?.
La que hem fet aquest diumenge és la més civilitzada de les dues, i es tractava d'arribar fins a Llagostera.
Al costat d'aquesta urbanització hi ha un espai tot curiós: té l'aspecte de ser l'hort d'un jubilat, molt ben cuidat, amb quatre regues de cebes i enciams, l'herba del camí retallada, la cabana de les eines a un costat, un banc per seure... i un euro descomunal plantat al bell mig de tot plegat.
En veure'l m'he quedat, com dirien al meu poble, de pasta de moniato!
Després de descobrir aquest deliri numismàtic, vam continuar en direcció a Sils, creuant les obres de l'AVE, la carretera d'Hostalric, la via del tren, i en arribar a la sèquia de Sils vam tombar a l'esquerra i com no podia ser d'altra manera amb les pluges d'aquest any, ens vam trobar amb els aiguamolls que ni el Delta de l'Ebre, i per demostrar que no m'ho he imaginat, aquí teniu una panoràmica de l'espectacle.
Passats els aiguamolls seguim en direcció a la carretera nacional i la travessem per la rotonda davant de l'hostal de la Selva i ja a l'altra banda seguim en direcció a La Granota, però com que encara era massa aviat per dinar vam seguir avall pel costat de les obres de la carretera. En aquesta part anàvem seguint la traça d'una ruta que vaig trobar a Cicloide i que mena fins a Llagostera, però només la vam seguir a mitges per no passar per camins poc hospitalaris i marcats com a 'privats' (m'agradaria veure'n les escriptures de propietat...), però després d'unes quantes marrades i intents frustrats vam aconseguir una via pública, per camins oberts, i evitant les urbanitzacions fins a Santa Seclina.
A partir d'aquí se segueix cap a Can Carbonell passant pel costat de la finca Can Matetas, que sorprèn per les seves dimensions exagerades i que està envoltada per una tanca que m'ha recordat la que reté els dinosaures de pel·licula Jurassic Park, només que aquesta només tanca remats d'ovelles de cartró pedra i granotes de formigó que mai no es decideixen a saltar a les basses que custodien, i no vaig veure cap nan de pedra, però m'hi jugo la bici a que n'hi ha més d'un d'aquells que aguanten un fanalet.
Passada aquesta finca , arribem a la benzinera de la C-35, i seguint la traça prevista provem de passar darrera la benzinera però ens trobem amb un altre terratinent gelós de les seves propietats i hem de recular. Per no entrar a la autovia ens aventurem per l'altre banda del pont que creua la carretera i amb alguna giragonsa, seguint per sota una línia elèctrica, i a cop d'ull acabem per arribar a la carretera que uneix Llagostera amb Tossa de Mar.
A partir d'aquí seguim per un camí paral·lel a la carretera fins que trobem un pas inferior que ens permet creuar i dirigir-nos ja cap a Llagostera.
Un cop a Llagostera i després d'una visita per deixar testimoni de la nostra gesta, enfilem la via verda del carrilet en direcció a Cassà. Aquest tram, és tant recte, tant planer, tant ben indicat, que fins i tot es fa aburrit, així que m'he entretingut a provar de fer fotografies en marxa.
Seguim la traça ferroviària fins a la entrada de Cassà, però a aquestes alçades ja se'ns comença a fer tard, i deixem estar el poble i tirem cap a St. Andreu Salou.
Passat el poble i després d'una baixada ràpida, creuem la via del tren per un pas a nivell sense barrera.
D'aquí continuem cap a Franciac, i la part final del recorregut és semblant a la de la visita al Mas Sala travessant el pitch and putt fins que arribem a l'encreuament de l'eix transversal, però per no repetir un camí que ja tenim massa vist, seguim per la banda esquerra de l'eix en direcció a Santa Coloma Residencial per Can Ruscada i Can Tarres, a prop del Forn del Vidre (un altre que es queda el camí per ell tot sol, però aquest almenys deixa alguna alternativa) i fins a les ruïnes del Mas Busquets.
Aquí el camí no té pèrdua. A cada encreuament trobem uns indicadors fets a mà i pintats sobre cartró o sobre llaunes indicant per on cal passar, si s'acosta un gual, la velocitat màxima, o fins i tot anunciant que venen obres o una corba perillosa. No se qui és l'artífex d'aquests senyals, però juraria que no té més de 12 o 13 anys, en qualsevol cas és d'agraïr l'esforç que ha representat tant de senyal per diferents camins.
Passat el Mas Busquets tocava cremar les últimes restes d'energia que ens quedaven després de més de 5 hores pedalant per enfilar les pujades que ja ens portaven a Sta. Coloma Residencial. D'aquí ja s'arriba al poble passant per la carretera vella de Girona i cap a caseta a dinar, que l'esmorzar s'ha fet curt per tanta estona. En total vam pedalar 70.5km (el nostre rècord guiness d'estar per casa) però un cop suprimides les voltes inútils i els intents frustrats ha quedat una ruta de 68km. Si en voleu els detalls aquí els podeu trobar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada