dimarts, 29 de desembre del 2009

Que hi ha algú?

Que hi ha algú?  Això es deuen preguntar els quatre gats mal comptats que passen per aquesta plana de tant en tant.
ja fa dos mesos que no dono senyals de vida, i em comença a fer vergonya tant temps en blanc. Però tinc excusa: és difícil actualitzar un bloc de ressenyes de sortides de BTT quan no es fan sortides en BTT.
Primer per una sobrecàrrega per voler córrer més del que podia, i després per una fissura en algun os del peu, que no acaba mai de curar-se, ja fa dos mesos que tinc la bici penjada al garatge criant pols i teranyines.
Així docs, si teniu gana de bicicleta podeu fer com jo, somniar des del sofà de casa llegint el millor bloc sobre ciclisme que he trobat per la web: Uep sa velo!.

dijous, 1 d’octubre del 2009

La Ruta de les 10 Ermites (IV)

Això comença a semblar un monogràfic, però ja que ens hem embolicat a començar a veure si acabem els trams d'una vegada. Avui us presento els mapes 6 i 8.





La volta puja pel camí més fàcil que hi ha fins a St. Miquel de Cladells, que és resseguint la riera de Sta. Coloma. El camí no té cap dificultat excepte el repetjó final, que és tot un repte aconseguir de pujar sense haver de posar el peu a terra.


El tram pròpiament dit no comença fins que som a l'ermita, que poques vegades és buida, ja que la casa annexa s'utilitza molt sovint per hostatjar domingueros que converteixen la zona en el seu jardí i aparcament particular, pel què no convida gaire a aturar-se i passem de llarg per la pista que mena a la carretera de St. Hilari.
A la carretera travessem l'asfalt i seguim de baixada per l'altra banda per un caminet que tomba a l'esquerra perseguint les marques blanques d'en Danés, que ens portaran fins al Clopers. Seguim baixant una mica més i en arribar a la vora de la riera s'acaba la bona vida i comença primer el pla i al cap de poc la pujada.
La pujada comença de bon fer, amb desnivells suaus i replans de tant en tant, passem per Can Joanic (que a vegades hi he trobat gossos deslligats i a vegades no) i anem pujant per Mas Vidal sempre seguint les marques blanques. Poc abans de Mas Vidal deixem el camí i trenquem a la esquerra i aquí la cosa es comença a complicar, el pendent es va enfilant i aviat ja no té res de suau. Per acabar-ho d'adobar el terreny és dolent i pedregós, i per més inri hi ha un tram atapeït de pinyes i restes de troncs d'alguna desboscada, de tal manera que de cada tres pedalades que fas n'aprofites una i gràcies. Després de uns 500m de fer bots, sembla que el camí s'aplani, però només és peixet, podeu deixar el plat petit, que al cap de poc la pujada reprèn amb ganes i caldrà fer una apretada de nassos per sortir d'entre els arbres a la petita placeta de Sta. Margarida de Vallors.


A partir d'aquí comença el mapa nº 7, però aquest encara el tenim pendent, la pujada fins al Pedró la hem fet per la pista fàcil, passant pel Turó dels Maquis i sense embolicar-nos per les Roques del Rei ni la Pedra dels Evangelis, (la toponímia d'aquesta zona és quasi tant espectacular com l'entorn!) així que saltarem al mapa nº 8.
El mapa 8 arrenca de la ermita del Pedró i baixa pel dret per un corriol que passa entre perxes de castanyers i que es complica una mica cap al final, però surt al camí de la barraca del Pedró abans de descontrolar-se del tot. Aquí costa de veure les marques, s'ha de seguir uns metres cap a la casa i després trencar a la dreta per sota un pruner (bé, potser no sigui un pruner, però un pi segur que no és!) i seguir per un pas amb l'herba molt alta i farcit d'ortigues i romegueres, però que si us afanyeu a passar poc després de la caminada (finals de setembre) us l'hauran desbrossat. Després d'aquest pas tant ufanós, sortim al camí de la Font de la Barraca i s'acaben les complicacions vegetals.

Si us mireu el track detingudament veureu que el promig de velocitat augmenta per aquesta zona, i és que em vaig trobar amb una parada d'una batuda del senglar, que armats fins a les dents em van advertir "si t'afanyes tens temps d'arribar al Sobirà abans que comencem" i tot i que vaig amb el maillot vermell llampant per evitar confusions, no tinc gaire clar que un cop començat el festí de sang i mort s'ho pensin dues vegades abans d'engegar un tret a tota cosa que bellugui.
Un cop a la pista del Sobirà, ja tenim la feina feta, el camí és de baixada i si volem ser fidels al recorregut original s'ha d'anar alerta a no saltar-se el trencant de can Món, en qualsevol cas, arribarem a Sta. Creu d'Horta i al final del tram nº 8 gairebé sense pedalar.

La tornada de Sta. Creu ja pertany al mapa nº 9, i li dedicarem una ressenya apart quan la fem complerta, però com que aquí n'hi ha una part, tingueu en compte si voleu fer la baixada de Sta. Creu fins al Roure de can Iglesies, que és un corriol molt bucòlic, però complicat de baixar a cavall de la bici sense prendre mal, i com a premi final, hi ha un salt que pot ser portada d'una revista d'esports extrems o crònica de successos al diari, de vosaltres dependrà.
Només dir que quan veieu que el corriol passa arran de soca d'un arbre descomunal, val més que aneu a donar un cop d'ull al què hi ha després de l'arbre abans d'enfilar alegrement la baixada.

dilluns, 21 de setembre del 2009

La Ruta de les 10 Ermites (III)

Ja han passat els mesos de calor i encara no hem fet tots els trams de la ruta. Ens haurem de posar les piles si realment volem acabar la feina.
Fins ara teníem la excusa que alguns dels trams estaven massa embardissats per fer-los sense anar-hi amb un matxet a la motxilla, encara no fa gaire vaig haver d'abandonar la baixada del Pedró a Sta Creu d'Horta quan vaig arribar a un bosc de romegueres i ortigues a prop del Parral del Sobirà.
Però el cap de setmana passat es va fer la caminada anual de la Ruta de les 10 ermites, i això significa que ara ja tindrem els passos nets de bardisses, ha arribat l'hora de fer els trams menys concorreguts de la ruta. Ahir doncs, amb en Jordi vam anar a fer el camí d'Argimon fins a Sauleda passant per St. Pere Cercada, que correspon als mapes 3 i 4 de la ruta.
Aquesta és una de les parts més 'salvatges' de la ruta, ja arrenca d'Argimon baixant per un pendent molt picat en que has d'anar decidit perquè un cop comences a passar ja no pots parar si no és estimbat en un llit de bardisses. Un cop passat això el camí corre per sota dels arbres i entre pedres grans que deixen poques opcions per escollir el pas.
Quan el camí sembli que es torna més planer i sense pedra serà senyal que us estareu equivocant, aquí s'ha de tornar a pujar per un corriol a l'esquerra mig perdut entre brucs que puja directe cap a la plaça de les bruixes. Si heu seguit el camí més planer també podeu arribar aquí, però fent una volta més llarga. A canvi serà totalment ciclable, mentre que la pujada entre brucs provablement la fareu amb la bici a l'espatlla.
Un cop a la plaça de les bruixes, si no ho heu fet ja, és el moment de baixar el seient de la bici... o d'apretar els cordons de les sabates, ja que a partir d'aquí comença una baixada per a kamikaces per un pedregar descarnat que per a mi és complicat de fer fins i tot a peu. Si algú és prou animal per baixar-hi sobre la bici de debò que ha de ser un espectacle digne de veure.
Uns metres més avall el camí es torna ciclable altre cop i segueix de baixada fins a sortir al camí de la Pedrosa. A partir d'aquí s'han acabat els desnivells terrorífics, però només els terrorífics eh! que encara queda algun repetjó de tres parells de nassos. Ara el camí es va fent cada cop més rústic i estret fins a convertir-se en un corriolet deliciós i ombrívol amb el terra cobert de pinassa i falgueres acaronant cames i braços... i de tant en tant amb alguna branca més dura que les falgueres, pel què és molt recomanable dur casc i ulleres.
Anem seguint el corriolet travessant unes quantes rieres, passant pel costat de la font de l'Avellaneda, i arribant a St. Pere cercada es pot seguir la ruta íntegra i enfilar el corriolet que puja per darrera la ermita (s'ha de fer algun tros a peu) , o seguir un trosset més com aquesta vegada fins arribar a la carretera i arribar pedalant tot el camí.
A partir de St. Pere comença el mapa nº 4, enfilem pel camí que arrenca just per davant la porta del monestir, i que no té pèrdua fins arribar a Sauleda: en cas de dubte, seguir sempre la pujada. Aquí també trobarem l'encant dels camins vells de debò, d'aquells que es van fresar amb rodes de carro i que ara gairebé no s'utitlitzen. Estrets, amb les vores arrodonides i amb la vegetació que reclama el seu territori i poc a poc el va recuperant. Aquesta part però és molt més assolellada que la primera meitat, i el terra molt més sec i desintegrat.
Per fer la volta una mica més apanyada a Sauleda seguiríem per la baixada de Cladells, però això serà un altre dia. Aquesta vegada volíem ser a casa sobre les dotze i hem baixat pel camí de can Planes vell fins a la carretera de Farners, i d'allà per can Miquel fins a la gorga d'en Vilar.

dilluns, 17 d’agost del 2009

El Nen Jesús de Praga

A còpia de fer sortides massa curtes estic perdent la poca forma que havia aconseguit, pel què la setmana passada em vaig decidir a suar una mica més.

Vaig sortir amb intenció de pujar pel coll de Ruscall cap a St. Miquel de les Formiques, i tornar per les Roques del Rei, però com sol passar, a mig camí vaig improvisar un canvi.
Mentre baixava del coll de Ruscall vaig conèixer en Santi. Ell havia sortit de St. Hilari molt aviat i ja estava de tornada de Sta. Bàrbara quan vam coincidir a la baixada de la Molina, per el camí que s'està arreglant aquests dies, però que fins que no acabin és un autèntic safari. El vaig atrapar mentre carregava la bici a coll per saltar per sobre una pila de branques i bardisses tallades i abandonades al mig del camí, i com que tots dos anàvem sols, vam continuar plegats tot fent-la petar.
Tot parlant de bicicletes i camins, en Santi es va oferir a ensenyar-me un pas de St. Hilari a Joanet gairebé sense asfalt, així doncs vaig oblidar-me de les Roques del Rei i vaig seguir-lo fins a prop de Joanet.
La volta doncs, arrenca de Sta. Coloma, passa pel coll de Ruscall i per La Molina, segueix per Sta Creu d'Horta i pel Sobirà, i segueix la carretera del Sobirà fins a St Hilari.
Un cop a St. Hilari, passa pel polígon i es desvia seguint el camí de Villaret Nou primer i la del Nen Jesús de Praga després.

(en el punt que deixa el camí de Villaret, hi ha un indicador del GR83, igual que el que tornarem a trobar just a la entrada de Joanet... algun dia l'hauré de provar a peu a veure si és més o menys ciclabe...)


El camí passa tant a prop del Nen Jesús de Praga, que m'he decidit a arribar-hi, i m'he trobat amb una ermita diferent de les que estem acostumats a trobar, ja que aquesta no té ni 100 anys d'història (1.911), i això és molt poca solera en comparació a les habituals del país.

La foto és molt dolenta, i a contrallum, però si volia enquadrar la façana no tenia altre remei...

El camí segueix de baixada, i passa per Les Planes de La Masó (quan trobeu la cadena dels camps de La Masó, hi ha quatre opcions,el camí bo és el primer a la dreta) i baixa de pressa fins a l'encreuament amb la carretera de Sta. Coloma a St Hialri.

Travessant la carretera el camí segueix pel Pla de Joanet fins a Joanet, però en Santi em va advertir que hi tenen gossos deslligats, i com que aquests animals son massa estúpids per entendre que només volem passar de llarg, he optat per fer un tram de carretera arribant a Joanet per la carretera.

Un cop a Joanet, la tornada és la de sempre, seguint la riera de Sta. Coloma fins arribar als vivers d'en Massaneda. La novetat aquesta vegada ha estat que he trobat 4 senglars que estaven parant la fresca al mig del pas i a la vora de l'aigua i que han tingut el detall de sortir corrent quan m'han sentit. Respecte d'altres vegades, aquesta, he fet un canvi altre cop per evitar un gos massa agressiu pel meu gust, i he retallat el camí que passava per la passera del Bagís fent un tram de carretera (queda pendent de descobrir si encara es pot passar pel camí de les Ferreries i així evitar el Molí del Bagís) .Un tros més avall del Bagís es reprèn el camí de la riera fins als vivers i se segueix fins a la Gorga d'en Vilar.

diumenge, 12 de juliol del 2009

La Ruta de les 10 Ermites (II)

Ja som a ple estiu i fa massa calor fer fer sortides de 5 o 6 hores, pel què ja portem unes setmanes fent minisortides per matar el cuc dels pedals i tornar a ser a casa abans que el sol apreti de debò.
Com que amb sortides de poc més de tres hores no dona per arribar gaire lluny, estem fent prospeccions de la ruta de les 10 ermites per veure si serem capaços de fer-la tota seguida quan el temps sigui més benèvol.
El primer que hem descobert mirant bé els plànols d'en Danés és que l'Esparra no forma part de la ruta. Jo sempre havia pensat que eren Farners, l'Esparra, Argimont, St. Pere Cercada, Sta.Victoria de Sauleda, St. Miquel de Cladells, Sta. Margarida de Vallors, Sta. Maria del Pedró, Sta. Creu d'Horta, Sta. Barbara i St. Andreu de Castanyet. (si, ja ho sé només calia comptar les ermites i veure que en sobrava una, però no m'havia parat a fer-ho mai...).
Per altra banda, entre Cicloide i Wikiloc es poden trobar unes quantes rutes amb el nom de "Ruta de les 10 Ermites" però em sembla que no n'hi ha cap que se cenyeixi estrictament al camí marcat, pel què hem decidit de provar de seguir íntegrament els mapes d'en Danés.
Com que hi ha 10 mapes, en sortiran 8 o 10 minirutes, segons com les enllacem, i cadascuna d'elles resseguirà un dels trams més els camins d'aproximació i retorn, que procurarem fer una mica variats per no repetir sempre els mateixos passos.
L'ordre lluirà per la seva absència, i farem els trams segons ens roti, del què es tracta és de seguir-los tots el més fidelment possible. Pel què fa al sentit del recorregut, el farem segons ens vingui bé, i després de fer-lo decidirem si era millor segons la prova o a l'inrevés.

El recorregut del track és gairebé l'oficial però no exacte, ja que l'original surt del parc de St. Salvador i aquest arrenca del punt on el GPS va agafar senyal sortint de casa, però a partir de la gorga d'en Vilar ja és com cal. (prometo fer-lo complert i penjar el track un dia d'aquests).

El recorregut corresponent a la ruta és el que va de la Gorga d'en Vilar fins a Argimont. A partir d'Argimont és la baixada mes directa possible de retorn, bona part per carretera.
En aquest sentit, el recorregut és ciclable en un 95%, ja que els trams d'arribada a Farners i Argimont son complicats de fer fins i tot a peu.
La pujada per Can Miquel és dura però no impossible, plat petit, pinyó gros i anar procurant no ficar la roda en cap xargai, i evitar les pedres soltes que hi ha per tot arreu, ja que si heu de parar a mig fer, arrencar és molt complicat.

Una altra versió del segon tram feta en sentit contrari.
Ens estalviem pujar pel dret a Argimont, però els desnivells no deixen de ser importants, jo diria que serà recomanable començar la volta per aquesta banda, ja que arribar a aquests repetjons quan ja portes més de 50km a les cames pot ser un martiri.


Aquí la aproximació és per l'Esparra (bé, a 200 mts de l'església per als puristes) passant per aquí es podria fer la ruta de les 11 Ermites.
De l'Esparra se segueix cap a Argimont per la carretera, i es baixa pel corriolet que en sentit invers vam fer amb la bici a coll. En aquest sentit es ciclable al 100%, però compte que les romegueres estan envaïnt el camí i en algun tram, un cop comences a baixar no hi ha qui pari per moltes esgarrinxades que t'emportis.
Fora de la ruta, i per als més temeraris, la baixada de Farners a St. Salvador és una animalada. Hem aconseguit fer tot el recorregut a cavall de la bici, però amb els ... per corbata més d'una i de dues vegades. Si tens una bona base tècnica no serà tant complicat, però si només fas de ciclista dominguero, millor no fer-la sol, que és fàcil acabar estimbat i prendre-hi mal.

Aquest és un dels trams més apartats del poble pel què la miniruta que en surt ja no és tant mini, però sortint a les 7, i sense presses, a les 11 ja podreu ser en remull a la piscina.


Es tractava de fer el camí de Sauleda a Cladells seguint les marques blanques d'en Danés. Llevat d'un petit tram que es veia remenat per maquinària i on les hem perdut de vista, tota la resta està perfectament senyalitzada.
La baixada a Cladells no segueix la traça de les altres rutes que he trobat per la web, ja que totes segueixen la carretera, mentre que les marques blanques indiquen un corriol més apartat i divertit, però compte, que, si es vol fer en sentit contrari la diversió es convertirà en un calvari, ja que els desnivells son importants i el terreny molt dolent. De fet, en sentit contrari, o es passa per la carretera o es tragina la bici a coll una bona estona.
Apart d'això, si no es desbrossa aviat, l'estiu que ve caldrà dur un matxet a la motxilla, que les romegueres estan recuperant el seu territori molt ràpidament.
Fora de la ruta, hem pujat fins a Sta. Victòria de Sauleda passant per la carretera de Farners, i per Can Planes Vell, (amb algun tram que us permetrà treure la pols al plat petit), i a la tornada hem fet un tram de carretera, fins poc després de la Font del Coll Estret i seguint pel Bagís i els vivers d'en Massaneda.
Al Molí del Bagís, compte que aquesta vegada hi hem trobat un podrit de gos que tenia ganes d'esmorzar cames. Per sort l'hem trobat de baixada i com que érem dos, mentre dubtava per quin dels dos començar a queixalar hem sortit pitant. (estic temptat de canviar el bidó de l'aigua per un esprai lacrimògen, dels de defensa personal... funcionarà amb els gossos?)




dilluns, 15 de juny del 2009

Camins de Joanet

Cada dia soc més gandul, ara ja estic penjant sortides de fa més d'un mes, i de dues en dues per estalviar-me feina...
Bé com es pot endevinar pel títol aqui van diferents opcions per arribar a Joanet. La tornada és la mateixa en els dos casos, però és que el camí de tornada és genial i no calia millorar-lo.
Com que ja fa massa dies, no m'enrotllaré amb els detalls perque ja se m'estan esborrant, però si que tinc clar que la segona variant em va agradar més que la primera.

Joanet I


Aquesta volta, exceptuant la pujada fins a Farners que és per can Miquel, discorre en bona part per la carretera de St Feliu de Buixalleu, de forma que no hi ha sorpreses ni dificultat pel terreny, ja que és una pista per la que s'hi pot circular en un cotxe normal. Si el que voleu és arribar a Joanet sense patir gaire, oblideu el camí de can Miquel i pugeu per carretera arrencant des de St. Salvador, i aquesta serà la vostra la opció, una passejada fins a Joanet.

Joanet II


Aquesta altra ja és més entretinguda. Veureu al track que dura 5 hores, però és que ens ho vam agafar molt bé, amb cerveseta inclosa a l'hostal de Joanet, jo diria que anant per feina es podria deixar en 4 hores. En total suma uns metres més de desnivell i algun kilòmetre de més, però el camí s'ho val. Passa per racons més apartats del transit, i camins més vells i atrotinats. Tot el camí que va de l'Esparra fins a trobar la carretera de St. Feliu de Buixalleu és una delícia, i té algun repetxó pel mig que us permetrà treure la pols al plat petit.
Entre altres atraccions, hi ha un petit salt d'aigua que si fa poc que ha plogut es pot descobrir d'oïda.

I aqui una panoràmica de 180º amb en Jordi pensant si remullar-se els peus o no.


També trobareu un arbre molt curiós, farcit de nius de picasoques, vindria a ser com la versió plumífera d'un bloc de pisos. (la foto és molt dolenta, però amb ganes es pot veure)



A partir del creuament amb la carretera de St Feliu, el camí és el mateix que l'altra volta, però és que aqui és on l'altra millorava, pel què aquesta ruta recull tota la part interessant de l'altra.
La tornada és per el camí que va resseguint la Riera de Sta Coloma, i és fresc i humit, perfecte per a l'estiu... si porteu repelent de mosquits.

dimarts, 21 d’abril del 2009

Objectiu: Susqueda


Ja fa dies que aquest bloc s'estava esllanguint, igual que jo, ja que no arribava la ocasió de fer cap ressenya digna de menció en aquesta plana, però finalment tinc per explicar una pedalada que sí val la pena.

Després de tornar no gaire sa, però estalvi de la sortida Guilleries, ja em rondaven pel cap tres possibles rutes: Susqueda, Arbúcies i Olot. La d'Olot entre anada i tornada se'n va als 100km, i això son paraules majors... la d'Arbúcies és força més curta, però em surten sobre els 2000mts de desnivell, i això em fa més por que els 100km, per tant, mentre no millori la meva forma (si és que millora mai) m'hauré de conformar amb la visita a Susqueda.

Seguint rutes planejades sobre paper, a vegades m'he trobat amb que el camí desapareix engolit per les bardisses, o que aquelles corbes de nivell una mica juntes que semblaven poca cosa resulta que son un autèntic barranc per practicar el salt base, per tant, vaig buscar a wikiloc i a cicloide tracks de la zona que ja s'haguessin fet per assegurar la jugada. Així doncs, vaig preparar un matxembrat dels meus amb aquest , aquest i aquest preveient diferents opcions per si em perdia o el camí es complicava massa.

La previsió original consistia en anar fina a Osor per la mateixa via que la volta Guilleries, i un cop allà, seguir recte endavant fins arribar a l'aigua, sobre el plànol semblava senzill.
La setmana passada vaig fer un primer intent més conservador pujant per carretera fins a l'Espinau per reservar forces, però la pluja em va fer desistir a la entrada d'Osor. De totes maneres, l'intent em va servir per veure (o més aviat creure) que no calia ser tant prudent, de manera que aquest diumenge ja vaig arrencar fort directe cap al coll de Ruscall.

Aquest primer tram de camí fins arribar a Osor és gairebé idèntic al de la volta Guilleries, excepte per la pujada fins a can Toni Mola, que la vaig fer diferent per variar una mica, passant més a prop de la carretera de Castanyet, però que va resultar força més dreta que l'altra, de forma que si no us ve de gust arrencar al 100% i preferiu anar escalfant progressivament, val més fer l'altre camí que passa per Can Bora.

La resta de camí fins a Osor no difereix de l'altra ressenya i no val la pena repetir-la.
Només va canviar en què entre La Molina i Collsacodina vaig haver de protegir-me d'una tribu de cremadors de benzina descerebrats que van passar-me gairebé per sobre sense cap mirament. L'avantatge és que amb l'escàndol que feien els vaig sentir a venir amb temps de sobra per amagar-me entre els arbres. (aquí he de trencar una llança en favor dels altres motoristes més normals, ja que no tots son uns ximples. També n'he trobat que minoren la velocitat quan et veuen, o que t'avisen de quants en queden per passar. No deixen d'espantar tot el bosc amb el soroll, i d'arrencar l'herba i pastar el fang amb els pneumàtics, però son una mica més considerats).

A partir d'Osor, seguim uns metres per la carretera de St. Hilari, i trenquem a la dreta per un pont on hi ha un indicador que ja parla de Susqueda. Seguim un tram curt per la carretera asfaltada, fins que trobem un altre senyal a la esquerra, el típic d'excursionistes i ciclistes, amb pal de fusta i banderola verda, que ens adreça cap al coll de Nafré en pocs km.

El caminet que arrenca aquí és realment agradable, comença baixant, no gaire ample, amb senyals de ser poc transitat, va discorrent a l'ombra dels arbres, fent giragonses mentre es comença a enfilar, amb pedretes soltes al camí que van canviant a pedrotes de pam al mig del pas, i amb un desnivell creixent que ràpidament arriba al 15 i al 20%. Arribats en aquest punt ja no sembla aquell sender bucòlic del començament sinó més aviat el camí del purgatori. Afortunadament, arribem a la capella de la Mare de Déu del Part i la excusa de fer-li una foto per al bloc serveix per descansar una estona abans de reprendre la marxa.
Mentre em refeia, van passar dos caminaires, i entre esbufecs, un d'ells va fer un comentari que resumia perfectament la realitat del lloc: "i que n'havia de passar de gana l'ermità que vivia aquí!" I és que costa d'imaginar que algú pogués tenir els ànims de fer aquestes pujades en un temps en què menjar cada dia ja era una aventura.

La guia excursionista dels caminaires deia que a partir d'aqui quedaven 10minuts caminant fins a coll de Nafré. En bici, i vistos els pendents, no hi ha gaire diferència, però en qualsevol cas, ja li teniem el peu al coll. Així doncs, amb un parell d'apretades més arribem al coll de Nafré, i ja que hi era, tant se valia acabar d'arribar al santuari del Coll abans de baixar cap a Susqueda.

Un cop al Coll, i pressionat per l'hora de tornar que m'obligava, vaig repostar grana seca a correcuita assegut en un banc de fusta, però per fer-ho bé, aquí cal fer un esmorzar de forquilla al restaurant que hi ha just al costat del santuari.

Pujant el tram final cap a El Coll, em va avançar un cotxe amb un remolc carregat amb tres bicicletes de descens (amb forquilles llarguíssimes i amortidors gegants). Això és trampa! vaig pensar. Al cap de poc vaig passar per davant d'una rampa preparada per saltar (o trencar-se el coll, segons com es miri) i ja arribant a dalt, a l'últim revolt, vaig veure altre cop els tres ciclistes iniciant la seva baixada protegits de cap a peus com cavallers medievals.

Mentre menjava vaig estar vacil·lant entre el seny i la rauxa: baixar per la carretera o llençar-me per la trialera... al final vaig trobar prou excuses per enganyar el meu ego (que si m'estimbo anant sol no em trobarà ningú, que no saps on aniràs a parar, que és típic de ganàpies fer-se mal volent semblar joves...) i em vaig quedar amb les ganes de saber si aquella trialera, que en el seu començament semblava practicable era apta per a tots els humans, o només per a kamikaces. Una estona mes tard, i força més avall, arribant ja al nivell de l'aigua, em vaig creuar altre cop amb el cotxe del remolc carregat de bicis que tornava a pujar, així que la propera vegada ja no tindré la excusa de no saber on aniré a parar...

Un cop arribat a nivell de l'aigua el camí segueix planer fins arribar a la presa, on semblava que hi hagés un congrés de ciclistes. Entre els que anaven els que veníem i els que s'hi estaven, allò era més transitat que la Rambla de Girona per Sant Jordi. Suposo que la idea d'anar a veure si el pantà era gaire ple no va ser precisament original que diguem.

A partir d'aquí, comença una baixada per carretera fins al Pasteral que feta sense pressa és un passeig, però la marrada fins a El Coll m'havia fet perdre força estona, i entre l'esforç per recuperar el temps i la monotonia d'un camí massa llis i regular, va fer que aquesta fos la part més pesada del recorregut.

Des del Pasteral seguim pel carrilet fins passat Anglès, on ens desviem a l'alçada de la Antex per seguir el Camí Dels Avellaners que ja està explicat en la volta de Bescanó i no cal repetir.
Respecte de l'altre ressenya, aquí hi ha de novetat que vaig trobar un camí alternatiu per no passar pels dominis d'un gos massa gros pel meu gust a prop de St. Martí, i que a la part de Brunyola, aquesta vegada, com que ja estava francament cuit, vaig seguir el recorregut oficial del camí, que és més civilitzat, encara que menys entretingut que el de l'altra vegada.

dimarts, 10 de març del 2009

Guilleries

A vegades de forma oberta, d'altres discretament i procurant que no es noti gaire, però un pensament recurrent de tot esportista, formal o dominguero, és el de descobrir fins a on es pot arribar en l'art de forçar la màquina.
En el cas del ciclisme de muntanya això es dóna per partida doble, ja que hi ha la màquina pròpiament dita, la que té quadre, manillar, pedals i rodes, però també hi ha el propulsor, fet d'ossos, múscul, vísceres i alguna (?) neurona.
El què realment provoca aquest pensament recurrent és el desig de descobrir els límits del propulsor. Fins aquí tot correcte, cadascú té dret a somniar el què més li plagui.
La cosa es complica quan a força de repetir el desig un se'l comença a creure, aleshores és quan es fan les ximpleries. Així doncs aquí teniu una ximpleria a l'alçada de les meves possibilitats, i que de ben segur que no serà la última.

La volta que ens ocupa consisteix en una incursió a les Guilleries, conquerint els municipis d'Osor i Sant Hilari Sacalm, prenent Santa Coloma de Farners com a base de partida i arribada.
Santa Coloma és una vila privilegiada per a la pràctica de la BTT, just entre el pla i la muntanya permet escollir el tipus de sortida que vols fer. Si et venen de gust les pujades, tires cap al nord i ponent i en trobaràs fins que arribis al país de l'Astèrix. Si prefereixes el pla, tombes cap a llevant i pots arribar fins al mar sense grans desnivells.
En aquesta ocasió vam tirar cap a ponent, i vam tenir pujades i rampes. Que si en vam tenir, de rampes fins i tot a les cames!
De partida dúiem preparada una volta composada a partir de fragments de tracks descarregats de Cicloide, de Wikiloc i de Misrutas. En vaig calcular l'índex IBP i sortia de 202, d'aquí que la bategés amb el nom de 'tens ganes de patir?'. Un índex com aquest ja hauria de fer desdir a qualsevol dominguero amb quatre dits de front, però llavors quina gràcia tindria això de la BTT? El què motiva és el saber que t'estàs ficant en un marron del que no saps si te'n sortiràs.
Així doncs, amb una previsió de 6 hores de pedalar, vam quedar amb en Fonso a dos quarts de vuit per arribar a l'hora de dinar. En Vicente va preferir patir a peu i se'n va anar a fer una mitja marató de muntanya.
Així doncs vam començar el recorregut pel camí habitual de Can Toni Mola, el Surós i fins al Coll de Ruscall, seguint a l'inrevés el tram final de la ruta de les 10 ermites. En una hora i vint érem al coll de Ruscall amb 11km fets i la primera pujada coll avall. Aquí comença un tram de baixada en direcció a La Molina, molt agradable de fer però on no es pot córrer gaire si no és amb suspensions de llarg recorregut, ja que hi ha molta pedra solta i una bona capa de fulles que no deixa veure per on passa la roda.
Arribant ja a La Molina, hi ha un tram de camí que ha quedat esborrat del mapa per efectes del vendaval del mes passat. El tram deu fer potser uns 70mts, i és cobert d'arbres ajaguts i esqueixats per efecte del vent.


Aquests últims mesos s'ha fet habitual trobar arbres caiguts pel vent o la neu d'aquest hivern, però se solen trobar dispersos,un aquí un allà. Fins ara no m'havia trobat amb gairebé un bosc ordenadament caigut sobre el camí. Sense ànim d'exagerar, i a la escala que correspon a un País tant petit (com diria en Lluís Llach) , la imatge trobada en arribar al lloc m'ha recordat fotografies de Tunguska.


Com que no érem els primers a trobar-nos-hi, hem pogut seguir un pas obert entre les bardisses fins a un camí proper i continuar la pedalada. De La Molina, el camí s'enfila altre cop fins a Collsacodina, que és el punt de 'no retorn'. N'hi dic així, perquè fins aquí, si decideixes rendir-te, només has de girar cua i el retorn a casa és gairebé tot baixada, però si passes d'aquest punt i vols tornar a casa, no tens altre opció que pedalar com un condemnat per salvar el desnivell (bé, si, d'acord, també pots trucar a la dona i demanar que et vingui a recollir a Osor, però abans torno de nit, a peu, descalç i flagelant-me amb la cadena de la bici, que passar per aquesta humiliacio).
A partir d'aquí doncs, emprenem una llarga baixada per l'altre vessant, per mig de castanyers i seguint la Riera d'Horta fins que arribem a la carretera asfaltada que mena a Osor. Un cop a Osor, ens vam parar a esmorzar en un bar de caçadors, decorat amb una pila de fotografies de les carniceries que s'organitzen per aquells verals i que en diuen batudes del senglar.

Si decidiu fer aquesta volta, ja podeu parar i esmorzar bé, que fins aquí només haureu fet l'aperitiu. Tornem a sortir d'Osor en direcció a Anglés i a poc de sortir del poble s'agafa un trencant a la dreta que s'enfila ràpidament. I collons si s'enfila, que no deixa de pujar i pujar i pujar, fins que arribem altre cop a la cresta, amb un pendent sostingut entre el 10 i el 15%, amb alguna rampa que arriba al 20%. Ja arribant a dalt i a prop del Parral del Sobirà, és on vaig haver de parar-me quatre vegades, que les cames ja no em volien creure. Però el recorregut és ciclable al 100%, en Fonso m'ho va demostrar. Si en algun punt de més pendent perdia tracció per una pedra o un tronc i s'havia de parar, reculava fins al trencaigues més proper, agafava arrencada i tornava a passar pedalant tot el recorregut, mentre jo m'ho mirava incrèdul mentre esperava que el pulsòmetre baixés per sota de 160 abans de tornar-hi.
Al final, i després de veure la padrina per arribar a la cresta, s'acaba el suplici, i a 980mts d'alçada. Després de 4 hores (esmorzar inclòs) comença la baixada cap a la Font dels Abeuradors, però no compteu a omplir-hi el bidó, ja que està feta malbé i l'aigua no surt per la canya sinó que es filtra per terra i us mulla els peus.
Des de la font es baixa per la carretera del Sobirà en direcció a Sant Hilari Sacalm. La carretera és una pista en bon estat, sense asfaltar, molt ampla i força transitada que majoritàriament baixa, però que té algun repetxó suau, que després de la pallissa prèvia, va ser suficient per fer-me venir rampa a la cama esquerra i ens vam haver de parar a fer estiraments. (això jo, en Fonso estava fresc com una rosa).
Llevat d'aquest incident, el camí a St. Hilari no té dificultat ni pèrdua, i 4,5 hores després de sortir érem al centre del poble. Vam passar de llarg, voltant pel polígon i agafant el camí de Les Serres. Aquest és un camí molt divertit i que baixa molt de pressa cap a Mas Vidal, des d'on es pot escollir en anar cap a Sta. Margarida de Vallors o cap a la carretera de Sta. Coloma a St. Hilari.
Anàvem seguint la ruta prevista, i vam tombar cap a la carretera amb intenció de remuntar-la un tram per arribar a St Miquel de Cladells, però tant punt es va acabar la baixada, als pocs metres d'enfilar cap al Clopers, la meva cama esquerra es va declarar en vaga amb una nova rampa al quàdriceps. Veient la poca disposició dels meus músculs a continuar la proesa, després d'una altra sessió d'estiraments, vam deixar Cladells per una altra ocasió i vam fer una retallada vergonyant per carretera fins passat el Bagís, on vam recuperar el traçat previst, després d'aturar-nos a la font de Coll Estret a emplenar el bidó.



Un cop reprès el track, el camí segueix la Riera de Sta. Coloma fins arribar als vivers d'en Massaneda, on es desvia cap a can Miquel, i d'allà per la gorga d'en Vilar arriba a St. Salvador, on es pot donar per acabada la volta, amb 1670m de desnivell i 58.8km segons Wikiloc, o 1762m i 58,2km segons Cicloide. Per acabar de fer un ball de números, a Misrutas surten 1914m i 58.12km, i hi trobareu un anàlisi exhaustiu del recorregut.

dilluns, 16 de febrer del 2009

Llagostera

La setmana passada vam fer una sortida-express. Només teníem tres horetes, i com que això no dóna per a gaire, vam optar per una volta molt planera, sortint de Sta. Coloma, amb l'objectiu d'arribar a Caldes i tornar abans de les onze.
I és clar, "es lo que tiene" resulta que si fas sortides de per riure et quedes amb ganes de tornar-hi, i aquesta setmana he estat frisant per suar la cansalada a cavall de la bici.
Així doncs, amb les ganes contingudes i aprofitant que la crisi em deixa més estones lliures de les que m'agradaria, m'he dedicat a composar un parell de sortides "de debó".
La primera és molt ambiciosa, provablement massa, però ja us l'explicaré quan l'hagi provat (si la sobrevisc), de moment es quedarà a la carpeta de "rutes per fer" amb el nom de tens ganes de patir?.
La que hem fet aquest diumenge és la més civilitzada de les dues, i es tractava d'arribar fins a Llagostera.



La ruta surt de Santa Coloma de Farners en direcció a Riudarenes passant per davant del Magma. En un primer moment volíem creuar la riera a l'alçada de la deixalleria de Riudarenes, però a la vista del nivell que tenia l'aigua hem optat per recular cap a dins del poble i passant per davant l'esglèsia i per la fàbrica de Batallé seguir cap a Sils. Feia temps que no passava per aquí i entre la deixalleria i l'esglèsia ens hem trobat amb una petita urbanització de nova factura, asfaltada, amb places, voreres, llums... de tot, excepte cases. Serà un de tants somnis urbanístics que enfilats al boom de la totxana s'esperava que omplissin les arques municipals de contribucions urbanes, i s'han quedat en l'esquelet. Una trista metàfora del cadàver en què s'ha convertit la economia d'especulació de la nostra petita monarquia bananera (si, si, monarquia, que per no ser, no som ni república).
Al costat d'aquesta urbanització hi ha un espai tot curiós: té l'aspecte de ser l'hort d'un jubilat, molt ben cuidat, amb quatre regues de cebes i enciams, l'herba del camí retallada, la cabana de les eines a un costat, un banc per seure... i un euro descomunal plantat al bell mig de tot plegat.
En veure'l m'he quedat, com dirien al meu poble, de pasta de moniato!


Investigant una mica per la web, crec que n'he trobat la explicació, i és ben bé que qui no sap què fer el gat pentina, uns es deixen la pell per arribar enlloc pedalant, i d'altres s'entretenen construint un euro de 5mts de diàmetre.
Després de descobrir aquest deliri numismàtic, vam continuar en direcció a Sils, creuant les obres de l'AVE, la carretera d'Hostalric, la via del tren, i en arribar a la sèquia de Sils vam tombar a l'esquerra i com no podia ser d'altra manera amb les pluges d'aquest any, ens vam trobar amb els aiguamolls que ni el Delta de l'Ebre, i per demostrar que no m'ho he imaginat, aquí teniu una panoràmica de l'espectacle.


Passats els aiguamolls seguim en direcció a la carretera nacional i la travessem per la rotonda davant de l'hostal de la Selva i ja a l'altra banda seguim en direcció a La Granota, però com que encara era massa aviat per dinar vam seguir avall pel costat de les obres de la carretera. En aquesta part anàvem seguint la traça d'una ruta que vaig trobar a Cicloide i que mena fins a Llagostera, però només la vam seguir a mitges per no passar per camins poc hospitalaris i marcats com a 'privats' (m'agradaria veure'n les escriptures de propietat...), però després d'unes quantes marrades i intents frustrats vam aconseguir una via pública, per camins oberts, i evitant les urbanitzacions fins a Santa Seclina.

A partir d'aquí se segueix cap a Can Carbonell passant pel costat de la finca Can Matetas, que sorprèn per les seves dimensions exagerades i que està envoltada per una tanca que m'ha recordat la que reté els dinosaures de pel·licula Jurassic Park, només que aquesta només tanca remats d'ovelles de cartró pedra i granotes de formigó que mai no es decideixen a saltar a les basses que custodien, i no vaig veure cap nan de pedra, però m'hi jugo la bici a que n'hi ha més d'un d'aquells que aguanten un fanalet.
Passada aquesta finca , arribem a la benzinera de la C-35, i seguint la traça prevista provem de passar darrera la benzinera però ens trobem amb un altre terratinent gelós de les seves propietats i hem de recular. Per no entrar a la autovia ens aventurem per l'altre banda del pont que creua la carretera i amb alguna giragonsa, seguint per sota una línia elèctrica, i a cop d'ull acabem per arribar a la carretera que uneix Llagostera amb Tossa de Mar.
A partir d'aquí seguim per un camí paral·lel a la carretera fins que trobem un pas inferior que ens permet creuar i dirigir-nos ja cap a Llagostera.

Un cop a Llagostera i després d'una visita per deixar testimoni de la nostra gesta, enfilem la via verda del carrilet en direcció a Cassà. Aquest tram, és tant recte, tant planer, tant ben indicat, que fins i tot es fa aburrit, així que m'he entretingut a provar de fer fotografies en marxa.

Seguim la traça ferroviària fins a la entrada de Cassà, però a aquestes alçades ja se'ns comença a fer tard, i deixem estar el poble i tirem cap a St. Andreu Salou.
Passat el poble i després d'una baixada ràpida, creuem la via del tren per un pas a nivell sense barrera.

D'aquí continuem cap a Franciac, i la part final del recorregut és semblant a la de la visita al Mas Sala travessant el pitch and putt fins que arribem a l'encreuament de l'eix transversal, però per no repetir un camí que ja tenim massa vist, seguim per la banda esquerra de l'eix en direcció a Santa Coloma Residencial per Can Ruscada i Can Tarres, a prop del Forn del Vidre (un altre que es queda el camí per ell tot sol, però aquest almenys deixa alguna alternativa) i fins a les ruïnes del Mas Busquets.
Aquí el camí no té pèrdua. A cada encreuament trobem uns indicadors fets a mà i pintats sobre cartró o sobre llaunes indicant per on cal passar, si s'acosta un gual, la velocitat màxima, o fins i tot anunciant que venen obres o una corba perillosa. No se qui és l'artífex d'aquests senyals, però juraria que no té més de 12 o 13 anys, en qualsevol cas és d'agraïr l'esforç que ha representat tant de senyal per diferents camins.


Passat el Mas Busquets tocava cremar les últimes restes d'energia que ens quedaven després de més de 5 hores pedalant per enfilar les pujades que ja ens portaven a Sta. Coloma Residencial. D'aquí ja s'arriba al poble passant per la carretera vella de Girona i cap a caseta a dinar, que l'esmorzar s'ha fet curt per tanta estona. En total vam pedalar 70.5km (el nostre rècord guiness d'estar per casa) però un cop suprimides les voltes inútils i els intents frustrats ha quedat una ruta de 68km. Si en voleu els detalls aquí els podeu trobar.

dimecres, 14 de gener del 2009

Bescanó

Diumenge passat a les vuit en punt ens vam trobar al lloc de sempre per fer la nostra sortida dominical. Duia a la memòria del gps dues rutes preparades, la principal i "el pla B".
La primera opció era pujar a Sant Miquel de les Formigues, i des de l'escalfor de casa es feia atractiva la possibilitat de pedalar sobre la neu i fer algunes fotografies guapes amb fons blanc , però la freda realitat de les 8 del matí combinada amb el record congelat de la tornada de St. Hilari de la setmana anterior va fer que ens acovardíssim i acabéssim optant pel pla B:
arribar fins a Bescanó.




La ruta comença igual que la Volta a la Crossa Sortim de Sta. Coloma per la carretera vella de Girona en direcció a Sta. Coloma Residencial. Durant una part del recorregut anem trobant els indicadors que senyalen el Camí dels Avellaners. Just després de deixar l'asfalt de la urbanització es comença a fer evident que no tindrem la passejada plàcida que ens pensàvem, acabem de passar una setmana de neu i pluja abundant, i els camins se'n senten, passem per un tram que ha estat trepitjat per un tractor fent maniobres i hi ha roderes d'algun cotxe que se n'ha vist un bull per sortit del poti poti. Com que encara estem frescos ens en sortim prou bé, pedalant molt més del què caldria i fent algunes tentines.
Poc després de deixar enrere la urbanització també abandonarem els senyals del camí dels avellaners, i tombem en direcció a Vilobí passant tota vora de l'eix transversal, però ens desviarem en direcció a Can Tarre (o Can Terrer, segons el mapa que es miri) i travessem la carretera de Girona. Aquí vam intentar seguir una drecera per retallar una volta que sobre el mapa sembla absurda, però no la vam encertar i només vam aconseguir que la marrada fos una mica més llarga. A partir d'aquí el camí discorre per pistes (i algun corriol) en força bon estat, però que les pluges recents havien fet que tinguessin la consistència d'un xiclet, i això anava castigant les cames a cada pedalada.
Quan arribem a la carretera de St Dalmai a Brunyola, ens oblidem de La Crosa i tirem en direcció a Estanyol. El camí que dúiem marcat travessava l'Onyar per un gual que bona part de l'any deu estar ben sec, però no era així el diumenge passat, no crec equivocar-me de gaire si dic que potser hi havia més de mig metre d'aigua tèrbola i fang, així que vam seguir riu avall un trosset fins a una resclosa on vam poder creuar amb més garanties de no acabar en remull.
A partir d'aquí se segueix per un caminet molt agradable fins a la Bassa de Can Turon, després es passa per can Bosc, on hi ha un rètol que resa: "Atenció animals" que em va deixar amb el dubte de si ens advertien que trobariem gossos i gallines campant als seu aire, o si ens tractava d'animals i ens reclamava que tingessim atenció al què fèiem... no ho tinc gaire clar.
Des de can Bosc arribem a la explanada de La Crossa i es pot contemplar tot el volcà des del mirador que hi ha preparat.




D'aquí seguim fins a la carretera d'Estanyol i Mas Llunès, passant molt a prop de la carretera de Sta. Coloma a Girona però sense entrar-hi en cap moment. Aquí ens tocarà fer un trosset d'asfalt fins que arribem al trencant de Can Cendra.
El camí que dúiem preparat a Can Cendra trencava a l'esquerra, però ens vam passar de llarg el trencant i ens vam enfilar més amunt del compte, res de l'altre mon, a canvi vam poder veure una panoràmica d'Estanyol des de sobre.



La baixada cap a Bescanó passa per Can Godalla (això segons els mapes, jo tota la vida n'hi havia dit a Can Gudaia, marcant molt l'accent a la primera 'a', amb un estil així entre pagès i de bosc). El camí segueix un tram asfaltat fins a Ca la Casilda, i aquí es pot acabar d'entrar al poble i anar a buscar el carrilet, o trencar a l'esquerra per cal Ferrer Pagès i anar seguint tota vora de la sèquia fins al Turó dels Cavalls anant a parar altre cop a la via verda del carrilet, que ja no deixem fins a la rotonda de la Antex. Aquí trobem l'extrem oposat del Camí dels Avellaners que ja havíem seguit al principi de la volta, i ara si que el seguirem quasi tot per fer la tornada.
La veritat és que teníem ganes de tornar passant per Sta. Barbara, però entre que ja eren quarts de dotze, i (sobretot) que les cames ja es queixaven de tant pastar la terra enganxosa del camí, vam decidir fer la tornada fàcil i estalviar-nos 700mts de desnivell.
Passant per Trullars poc després de la Antex, es travessa una granja, que vista de lluny sembla la casa dels Teletubbies, amb uns prats ondulats fantàstics coberts d'herba verda, però vist d'aprop i passant per on treballen els tractors en temporada de pluges, sembla que haguem caigut a la pastera d'una bòbila.



Per sort és un tram curt, i si passeu per la vora hi ha menys fang i un filferro on us podeu agafar per no caure...
Passat aquest pasteral, en poca estona arribem a Sant Pere Sestronques, que sembla una ermita de pessebre, tant per les dimensions com pel perfecte esta de conservació.



A partir d'aquí el camí es fa més planer, però segueix igual de tou i enganxós fins que arribem gairebé a Sant Martí Sapresa. Poc abans de St Martí, i després d'abandonar el camí dels avellaners que tira cap a Brunyola, es pot acabar d'arribar al poble per la carretera, o tirar per una drecera que hi ha a la esquerra i que travessa el torrent de St Martí. Si opteu per la drecera cal tenir en compte dues coses: la primera és que si el camí normal no passa per allà deu ser per alguna raó que comprendreu quan ja no us quedin plats més petits ni pinyons més grans per canviar. L'avantatge si ha plogut, és que el terreny enganxós fa que no tingueu problemes d'adherencia. La segona cosa a tenir en compte és que passareu pel costat d'una casa vigilada per un gos gros com un os i que campa deslligat pels seus dominis. Afortunadament es troba en el tram de baixada, i quan vam passar nosaltres, a més devia estar tip perquè no ens va perseguir gaire tros.
A Partir de Sant Martí, si evitem el pas per Brunyola, ja és gairebé tot baixada o pujada suau fins a Sta. Coloma, exceptuant un repetxó més pesat que trobarem abans de creuar l'eix transversal, i que si el trobeu enfangat i pastat per motos i quads com el vam trobar diumenge, la feina serà per pujar-lo sense relliscar, fins i tot a peu.
Si vols veure un anàlisi molt extens de la ruta clica aquí per gentilesa de la web www.misrutas.net