Les Roques del Rei

Aquest diumenge vaig sortir amb la intenció de resseguir la ruta Castanyet-El Subirà que en Fitor va compartir a Wikiloc, però tot just acabant de sortir seguint la carretera del Subirà vaig començar a improvisar variacions i al final en va resultar una volta per Les Roques del Rei que no té gairebé res a veure amb les intencions originals.
El primer canvi de plans va ser en arribar a les serres de l'Albó on vaig tirar pel dret cap al Pedró passant del Subirà, així que vaig decidir trencar a l'esquerra passant pel pont de l'Albó i anar seguint el camí marcat del Pedró. El camí surt més curt, i per tant més dret, però és de bon fer, ja que està en força bon estat fins a dalt de tot.
Al Pedró, i després de fer una queixalada, em proposava de resseguir ara si el track que duia preparat, però encara no havia fet cinc-cents metres que quan me n'adono ja li havia perdut la pista, i en aixecar la vista de la pantalla del GPS em trobo al davant una de les marques blanques de la Ruta de les 10 Ermites d'en Danés, així que  decideixo seguir-les fins a Santa Margarida de Vallors on hauria de tornar a trobar el track original.
Així doncs sense proposar-m'ho he fet el camí del mapa nº 7 que és un dels que em faltaven per completar el recorregut.
Així doncs aquest tram baixa ràpid, amb el terreny dolent i pedregós, cosa que el fa molt divertit de baixada, però que l'ha de fer força dur de pujada. Es pot seguir força bé amb les marques blanques, només m'he desviat una vegada, davant de Cal  Rei, en què el camí més fresat es desvia a la esquerra mentre que la ruta bona segueix tot recte.

Just al davant de Can Cigala el camí ofereix la opció de desviar-se per les Roques de Rei, on es pot apreciar una una bona panoràmica i una curiosa mostra  d'ortografia del segle passat. Per poder fer la foto de la bici amb la creu de fons la he hagut de carretejar els últims 100 metres a coll. De totes formes, la espectacularitat d'aquesta zona no s'aprecia des de dalt sinó des de sota, o encara millor, ni a dalt ni a baix, com fan aquests ximples.
Reprenem el camí i seguim baixant, i al cap de poc arribem a una altra fita interessant de veure, que és la Pedra dels Evangelis.

S'explica que aquesta pedra delimita la frontera entre els dominis dels bisbats de Vic i de Girona, i que antigament sempre que hi havia algun mercadeig entre els dos Bisbats, ja fossin missatges, visites o comitives de difunts, es paraven en aquest lloc a celebrar una missa, d'aquí el nom d'evangelis. Aneu amb compte a fer gaire cas d'aquesta història, que és de ràdio macuto i té escassa fiabilitat, de fet se m'acudeixen pocs camins més complicats que aquest per anar de Girona a Vic...
Vista la pedra, ja vaig acabar d'oblidar el track que volia fer i després de recular dos-cents metres i tornar al camí vaig seguir la baixada que porta a Santa Margarida de Vallors en vint minutets.

Encara que sembli la torre de Pisa això és Santa Margarida de Vallors... coses que passen fent fotos amb el mòbil

De Santa Margarida en avall, el camí és el mateix que el del mapa 6 de la Ruta de les 10 Ermites, només amb una petita gran diferència: aquesta vegada l'hem fet de baixada, i el què allà era un suplici d'enfilar ara és una baixada picada i molt divertida on només cal vigilar a no ficar la roda en cap xargai per no acabar fent un capgirell.

Per acabar un parell de pegues a tenir en compte:
-Amb les obres d'ampliació de l'eix transversal s'estan carregant el camí de la riera de Santa Coloma, que espero que en acabar la obra el reconstrueixin d'alguna forma, però de moment o es baixa per carretera o s'ha de passar pel mig de les obres i fer alguns equilibris precaris per una escaleta que es va desmanegant a mesura que hi passes.

-A l'alçada de Can Sala, ara hi ha un parell de gossos que no aprecien el ciclisme (però si el running perquè corren com uns mal parits), i consideren tota la zona dels vivers com els seus dominis, ja que em van empaitar fins que vaig creuar la riera al Molí d'en Massaneda.


Aquí teniu el mapa de la ruta, l'anàlisi IBP que automàticament en fa la web de Cicloide.

Arbúcies

Ja fa temps que en tenia ganes. Tenia a la carpeta de "rutes per fer" una pila de tracks descarregats del web que passen o s'acosten a Arbúcies, però sempre anem contra rellotge  i les sortides més llargues acaben a la pila dels bons propòsits que no es fan mai, però aquest diumenge sense pensar-ho dues vegades vaig enganyar en Jordi per arribar-nos a Arbúcies.


La anada és molt semblant a la primera de Joanet, es tracta d'anar seguint la carretera de Farners fins més amunt de Sauleda, i quan trobem l'indicador del terme municipal de Sant Feliu de Buixalleu, tombem a la dreta en direcció a Joanet.
Poc després del trencant es passa per les Femades, on vam trobar una parella de cavalls que campen lliures pel bosc a la recerca d'excursionistes despistats.
Ens vam parar en el punt més alt del recorregut a fer una queixalada abans de començar la baixada, i tant punt vam haver obert les motxilles per treure les provisions, vam començar a sentir sorolls que venien del bosc. No vam tenir temps d'especular si seria un gos o un senglar, que veiem un morro molt llarg amb un serrell blanc que surt entre les mates, i resulta que era un cavall... no, dos cavalls!

Van resultar uns animals molt sociables, de seguida es van acostar, igual com faria un gat que es passeja entre les cames, però en versió gegant, i després de deixar-se fer quatre manyagues van destapar els seus interessos. En Jordi tenia un grapat d'ametlles a la mà, i el més atrevit dels dos se li acosta i li fot una llepada que quasi se li emporta el guant i tot, després van anar a per les motxilles on hi havia la resta de l'esmorzar.
Després de riure una estona i vistes les intencions, vam  decidir pedalar un tros més i aplaçar la manduca per una estona que no fóssim tants a repartir.
El camí segueix en direcció a Joanet, i s'arriba a un trencant senyalitzat amb un rètol de fusta tant vella que no s'hi llegeix res. En aquest aquest punt deixem el camí de Joanet i tombant a la esquerra comencem a Baixar en direcció a Arbúcies. Mentre baixàvem anàvem comentant que aquesta baixada tant divertida la hauríem de fer de tornada, i ens anàvem convencent que tampoc n'hi havia per tant, al temps que anàvem calculant si seriem a casa a l'hora de dinar.
El camí no té pèrdua. A mesura que anem baixant la carretera és cada vegada més arreglada i té cada cop menys desnivell, i seguint sempre la pista bona acabem arribant a can Pujató, que queda just darrera del Polígon del Pont Cremat d'Arbúcies.
A partir d'aqui, per poder dir amb propietat que havíem arribat a Arbúcies vam fer una volteta fins a la primera girola habitada del poble però sense entretenir-nos-hi gaire, ja que per l'hora que era el dinar ja perillava.
Per tornar ens vam parar a preguntar a uns avis si sabien algun camí que anés cap a Joanet, ja que la tornada de Joanet a Santa Coloma per la riera és molt fàcil, però es van posar les mans al cap dient que faríem una marrada molt llarga. i que era millor tornar per on havíem vingut o encara millor per can Puig... Ara, vist amb perspectiva, jo diria que aquells tres avis eren uns catxondos que ens van prendre el número i ens van fer anar pel camí més costerut que se'ls va acudir. Bé, de fet un d'ells encara en volia més i ens volia fer anar a voltar per Hostalric i Maçanet, però aquest es va passar tant que li vam veure el llautó.
Així doncs, seguint el consell dels savis del poble vam tirar en direcció a Sant Segimon del Bosc i Can Puig.
I si, el camí és molt bo, fins i tot hi ha un tram asfaltat, i per pujar en cotxe és la millor opció, però pedalant és una altra història, ja que des que deixem la riera fins a Sant Segimon, hi ha un pendent sostingut entre el 10 i el 20% sense pauses per a respirar ni refer les cames.
Després d'esbufegar de valent i d'inventar zigazagues allà on la carretera puja pel dret, arribem a Sant Segimon del Bosc, una altra micro-ermita amb més de mil anys d'història de les que omplen les Guilleries.





Després de la foto de rigor, el camí comença una baixada asfaltada que ve molt bé per recuperar-se però que ens anava preocupant perquè tot el què baixàvem aquí ho hauríem de recuperar més endavant per tornar a casa.  El camí segueix asfaltat fins poc després del restaurant de can Puig i  torna a pujar en direcció a la Mola Grossa, (una masia emplaçada en un paratge idíl·lic) i continua amunt, ara ja amb pendents més normals fins a un coll sense nom a prop de Can Sureda, el mateix en què a la anada hem deixat la carretera per la que ara arribem per trencar a la dreta en direcció a Joanet.
A partir d'aquí, per tal d'arribar a dinar, encara que fos tard, hem decidit baixar per la mateixa carretera i deixar-nos de floritures, tot i que si hi ha temps, la baixada per Santa Victòria de Sauleda i per Can Planes és molt més divertida.

Llum al final del túnel

Doncs si, sembla que hi ha llum al final d'aquest túnel d'inactivitat. El maleït peu encara molesta, però ja no per pedalar, pel què ja he pogut començar a treure-li la pols a la bicicleta. Ara fa dies vam fer un primer intent que va anar prou bé, vam sortir amb en Jordi i la mainada a caçar el catxé dels Estanys de Sils.
En Jordi i en Miquel van tornar abans d'hora, no per falta de forces ni ganes, sino per un mal pas per la riera, que amb el fred que feia, tampoc es tractava d'anar passejant amb els peus molls.
Amb l'Albert vam seguir tota vora de la via del TAV, fins que la vam creuar juntament amb la carretera d'Hostalric per un pas de bestiar molt curiós, on no es pot anar sobre la bici per falta d'alçada, i que si ha plogut fa poc, més val que hi passeu amb botes de pescar. Després d'això i de creuar la via del tren, vam seguir fins al polígon industrial de Maçanet, i d'allà cap als estanys de Sils, on seguint les indicacions del catxé vam anar a parar a un lloc on no vam aconseguir trobar-lo tot i que vam estar una bona estona buscant per tots els forats imaginables.  De tornada el camí va semblar més llarg que a la anada, i el cul començava a protestar per tanta estona sobre un seient tant petit, però al final vam arribar a casa sencers i satisfets de la sortida. (el què ja no se és quant trigaré a tornar a enganyar a l'Albert perque m'acompanyi altre cop en una sortida en bicicleta...).

Continuant amb la represa de l'activitat, aquest diumenge hem fet amb en Jordi una altra sortida amb una mica més de desnivell, i si bé el peu no s'ha queixat, si que he pogut constatar que després d'una aturada tant llarga estic totalment rovellat.
La sortida en si no és res de l'altre món, es tracta de pujar fins a l'Espinau per la carretera del Sobirà, i d'allà baixar cap a Can Segarra fent marrada per La Molina.
El primer tram fins a l'Espinau no té res a destacar, és un dels camins més trillats d'aquests verals i de tant en tant hi puja algun cotxe, però també és el més fàcil, raó per la qual l'hem seguit tenint en compte el nostre estat de forma. De l'Espinau a La Molina és una baixada ràpida en ziga-zaga (al més pur estil Guardiola) i sense complicacions. Si passeu per aqui, en arribant a baix no us perdeu el Roure de Ca n'Iglesies, que queda a pocs metres del camí, és un arbre descomunal i digne de veure, que creix a tocar de la riera.

 (Aquesta foto és un 'mosaic' fet amb el mòbil en una altra ocasió, no patiu que el camí d'avui no passa per aquest estimball)

Un cop a La Molina, s'acaba la bona vida i toca pedalar altre cop fins al coll de Roscall, però el camí és molt agradable, i arreglat de fa poc pel què llevat del desnivell no hi ha cap altre complicació, i en arribant al coll de Roscall ja hem acabat la feina i només queda divertiment. La baixada és genial en tot el seu recorregut fins a Can Segarra, podeu jugar a fer salts amb els trencaaigües en bona part del recorregut, entremig hi ha trams pedregosos per posar a prova els pneumàtics i les suspensions, i de tant en tant algun revolt tancat per provar els reflexes. Poc després de deixar el camí del Surós es passa per la base d'una torre de la MAT, és un bon moment per aturar-se a fer un riu, a veure si la fem caure per corrosió d'amoníac. A mig camí i poc abans dels Allorons hi ha una bassa que cobreix tota l'amplada del camí (de romaguera a romaguera) i que deu fer uns vuit o deu metres de llarg; per la banda esquerra i amb paciència s'hi pot passar repenjat a la bici, però si voleu passar pedalant us quedaran els peus per sota el nivell de l'aigua.
Un cop a Can Segarra, el camí a seguir és per la carretera de Serrallonga, però aquest diumenge ja feiem tard i vam tornar per la carretera d'Anglès.
El track de la sortida el trobareu a wikiloc, però no feu cas del desnivell, que és calculat sobre mapa ja que el GPS va fallar molt sovint. El desnivell acumulat real és només de 675mts.