dimarts, 10 de març del 2009

Guilleries

A vegades de forma oberta, d'altres discretament i procurant que no es noti gaire, però un pensament recurrent de tot esportista, formal o dominguero, és el de descobrir fins a on es pot arribar en l'art de forçar la màquina.
En el cas del ciclisme de muntanya això es dóna per partida doble, ja que hi ha la màquina pròpiament dita, la que té quadre, manillar, pedals i rodes, però també hi ha el propulsor, fet d'ossos, múscul, vísceres i alguna (?) neurona.
El què realment provoca aquest pensament recurrent és el desig de descobrir els límits del propulsor. Fins aquí tot correcte, cadascú té dret a somniar el què més li plagui.
La cosa es complica quan a força de repetir el desig un se'l comença a creure, aleshores és quan es fan les ximpleries. Així doncs aquí teniu una ximpleria a l'alçada de les meves possibilitats, i que de ben segur que no serà la última.

La volta que ens ocupa consisteix en una incursió a les Guilleries, conquerint els municipis d'Osor i Sant Hilari Sacalm, prenent Santa Coloma de Farners com a base de partida i arribada.
Santa Coloma és una vila privilegiada per a la pràctica de la BTT, just entre el pla i la muntanya permet escollir el tipus de sortida que vols fer. Si et venen de gust les pujades, tires cap al nord i ponent i en trobaràs fins que arribis al país de l'Astèrix. Si prefereixes el pla, tombes cap a llevant i pots arribar fins al mar sense grans desnivells.
En aquesta ocasió vam tirar cap a ponent, i vam tenir pujades i rampes. Que si en vam tenir, de rampes fins i tot a les cames!
De partida dúiem preparada una volta composada a partir de fragments de tracks descarregats de Cicloide, de Wikiloc i de Misrutas. En vaig calcular l'índex IBP i sortia de 202, d'aquí que la bategés amb el nom de 'tens ganes de patir?'. Un índex com aquest ja hauria de fer desdir a qualsevol dominguero amb quatre dits de front, però llavors quina gràcia tindria això de la BTT? El què motiva és el saber que t'estàs ficant en un marron del que no saps si te'n sortiràs.
Així doncs, amb una previsió de 6 hores de pedalar, vam quedar amb en Fonso a dos quarts de vuit per arribar a l'hora de dinar. En Vicente va preferir patir a peu i se'n va anar a fer una mitja marató de muntanya.
Així doncs vam començar el recorregut pel camí habitual de Can Toni Mola, el Surós i fins al Coll de Ruscall, seguint a l'inrevés el tram final de la ruta de les 10 ermites. En una hora i vint érem al coll de Ruscall amb 11km fets i la primera pujada coll avall. Aquí comença un tram de baixada en direcció a La Molina, molt agradable de fer però on no es pot córrer gaire si no és amb suspensions de llarg recorregut, ja que hi ha molta pedra solta i una bona capa de fulles que no deixa veure per on passa la roda.
Arribant ja a La Molina, hi ha un tram de camí que ha quedat esborrat del mapa per efectes del vendaval del mes passat. El tram deu fer potser uns 70mts, i és cobert d'arbres ajaguts i esqueixats per efecte del vent.


Aquests últims mesos s'ha fet habitual trobar arbres caiguts pel vent o la neu d'aquest hivern, però se solen trobar dispersos,un aquí un allà. Fins ara no m'havia trobat amb gairebé un bosc ordenadament caigut sobre el camí. Sense ànim d'exagerar, i a la escala que correspon a un País tant petit (com diria en Lluís Llach) , la imatge trobada en arribar al lloc m'ha recordat fotografies de Tunguska.


Com que no érem els primers a trobar-nos-hi, hem pogut seguir un pas obert entre les bardisses fins a un camí proper i continuar la pedalada. De La Molina, el camí s'enfila altre cop fins a Collsacodina, que és el punt de 'no retorn'. N'hi dic així, perquè fins aquí, si decideixes rendir-te, només has de girar cua i el retorn a casa és gairebé tot baixada, però si passes d'aquest punt i vols tornar a casa, no tens altre opció que pedalar com un condemnat per salvar el desnivell (bé, si, d'acord, també pots trucar a la dona i demanar que et vingui a recollir a Osor, però abans torno de nit, a peu, descalç i flagelant-me amb la cadena de la bici, que passar per aquesta humiliacio).
A partir d'aquí doncs, emprenem una llarga baixada per l'altre vessant, per mig de castanyers i seguint la Riera d'Horta fins que arribem a la carretera asfaltada que mena a Osor. Un cop a Osor, ens vam parar a esmorzar en un bar de caçadors, decorat amb una pila de fotografies de les carniceries que s'organitzen per aquells verals i que en diuen batudes del senglar.

Si decidiu fer aquesta volta, ja podeu parar i esmorzar bé, que fins aquí només haureu fet l'aperitiu. Tornem a sortir d'Osor en direcció a Anglés i a poc de sortir del poble s'agafa un trencant a la dreta que s'enfila ràpidament. I collons si s'enfila, que no deixa de pujar i pujar i pujar, fins que arribem altre cop a la cresta, amb un pendent sostingut entre el 10 i el 15%, amb alguna rampa que arriba al 20%. Ja arribant a dalt i a prop del Parral del Sobirà, és on vaig haver de parar-me quatre vegades, que les cames ja no em volien creure. Però el recorregut és ciclable al 100%, en Fonso m'ho va demostrar. Si en algun punt de més pendent perdia tracció per una pedra o un tronc i s'havia de parar, reculava fins al trencaigues més proper, agafava arrencada i tornava a passar pedalant tot el recorregut, mentre jo m'ho mirava incrèdul mentre esperava que el pulsòmetre baixés per sota de 160 abans de tornar-hi.
Al final, i després de veure la padrina per arribar a la cresta, s'acaba el suplici, i a 980mts d'alçada. Després de 4 hores (esmorzar inclòs) comença la baixada cap a la Font dels Abeuradors, però no compteu a omplir-hi el bidó, ja que està feta malbé i l'aigua no surt per la canya sinó que es filtra per terra i us mulla els peus.
Des de la font es baixa per la carretera del Sobirà en direcció a Sant Hilari Sacalm. La carretera és una pista en bon estat, sense asfaltar, molt ampla i força transitada que majoritàriament baixa, però que té algun repetxó suau, que després de la pallissa prèvia, va ser suficient per fer-me venir rampa a la cama esquerra i ens vam haver de parar a fer estiraments. (això jo, en Fonso estava fresc com una rosa).
Llevat d'aquest incident, el camí a St. Hilari no té dificultat ni pèrdua, i 4,5 hores després de sortir érem al centre del poble. Vam passar de llarg, voltant pel polígon i agafant el camí de Les Serres. Aquest és un camí molt divertit i que baixa molt de pressa cap a Mas Vidal, des d'on es pot escollir en anar cap a Sta. Margarida de Vallors o cap a la carretera de Sta. Coloma a St. Hilari.
Anàvem seguint la ruta prevista, i vam tombar cap a la carretera amb intenció de remuntar-la un tram per arribar a St Miquel de Cladells, però tant punt es va acabar la baixada, als pocs metres d'enfilar cap al Clopers, la meva cama esquerra es va declarar en vaga amb una nova rampa al quàdriceps. Veient la poca disposició dels meus músculs a continuar la proesa, després d'una altra sessió d'estiraments, vam deixar Cladells per una altra ocasió i vam fer una retallada vergonyant per carretera fins passat el Bagís, on vam recuperar el traçat previst, després d'aturar-nos a la font de Coll Estret a emplenar el bidó.



Un cop reprès el track, el camí segueix la Riera de Sta. Coloma fins arribar als vivers d'en Massaneda, on es desvia cap a can Miquel, i d'allà per la gorga d'en Vilar arriba a St. Salvador, on es pot donar per acabada la volta, amb 1670m de desnivell i 58.8km segons Wikiloc, o 1762m i 58,2km segons Cicloide. Per acabar de fer un ball de números, a Misrutas surten 1914m i 58.12km, i hi trobareu un anàlisi exhaustiu del recorregut.