Objectiu: Susqueda

Ja fa dies que aquest bloc s'estava esllanguint, igual que jo, ja que no arribava la ocasió de fer cap ressenya digna de menció en aquesta plana, però finalment tinc per explicar una pedalada que sí val la pena.

Després de tornar no gaire sa, però estalvi de la sortida Guilleries, ja em rondaven pel cap tres possibles rutes: Susqueda, Arbúcies i Olot. La d'Olot entre anada i tornada se'n va als 100km, i això son paraules majors... la d'Arbúcies és força més curta, però em surten sobre els 2000mts de desnivell, i això em fa més por que els 100km, per tant, mentre no millori la meva forma (si és que millora mai) m'hauré de conformar amb la visita a Susqueda.

Seguint rutes planejades sobre paper, a vegades m'he trobat amb que el camí desapareix engolit per les bardisses, o que aquelles corbes de nivell una mica juntes que semblaven poca cosa resulta que son un autèntic barranc per practicar el salt base, per tant, vaig buscar a wikiloc i a cicloide tracks de la zona que ja s'haguessin fet per assegurar la jugada. Així doncs, vaig preparar un matxembrat dels meus amb aquest , aquest i aquest preveient diferents opcions per si em perdia o el camí es complicava massa.

La previsió original consistia en anar fina a Osor per la mateixa via que la volta Guilleries, i un cop allà, seguir recte endavant fins arribar a l'aigua, sobre el plànol semblava senzill.
La setmana passada vaig fer un primer intent més conservador pujant per carretera fins a l'Espinau per reservar forces, però la pluja em va fer desistir a la entrada d'Osor. De totes maneres, l'intent em va servir per veure (o més aviat creure) que no calia ser tant prudent, de manera que aquest diumenge ja vaig arrencar fort directe cap al coll de Ruscall.

Aquest primer tram de camí fins arribar a Osor és gairebé idèntic al de la volta Guilleries, excepte per la pujada fins a can Toni Mola, que la vaig fer diferent per variar una mica, passant més a prop de la carretera de Castanyet, però que va resultar força més dreta que l'altra, de forma que si no us ve de gust arrencar al 100% i preferiu anar escalfant progressivament, val més fer l'altre camí que passa per Can Bora.

La resta de camí fins a Osor no difereix de l'altra ressenya i no val la pena repetir-la.
Només va canviar en què entre La Molina i Collsacodina vaig haver de protegir-me d'una tribu de cremadors de benzina descerebrats que van passar-me gairebé per sobre sense cap mirament. L'avantatge és que amb l'escàndol que feien els vaig sentir a venir amb temps de sobra per amagar-me entre els arbres. (aquí he de trencar una llança en favor dels altres motoristes més normals, ja que no tots son uns ximples. També n'he trobat que minoren la velocitat quan et veuen, o que t'avisen de quants en queden per passar. No deixen d'espantar tot el bosc amb el soroll, i d'arrencar l'herba i pastar el fang amb els pneumàtics, però son una mica més considerats).

A partir d'Osor, seguim uns metres per la carretera de St. Hilari, i trenquem a la dreta per un pont on hi ha un indicador que ja parla de Susqueda. Seguim un tram curt per la carretera asfaltada, fins que trobem un altre senyal a la esquerra, el típic d'excursionistes i ciclistes, amb pal de fusta i banderola verda, que ens adreça cap al coll de Nafré en pocs km.

El caminet que arrenca aquí és realment agradable, comença baixant, no gaire ample, amb senyals de ser poc transitat, va discorrent a l'ombra dels arbres, fent giragonses mentre es comença a enfilar, amb pedretes soltes al camí que van canviant a pedrotes de pam al mig del pas, i amb un desnivell creixent que ràpidament arriba al 15 i al 20%. Arribats en aquest punt ja no sembla aquell sender bucòlic del començament sinó més aviat el camí del purgatori. Afortunadament, arribem a la capella de la Mare de Déu del Part i la excusa de fer-li una foto per al bloc serveix per descansar una estona abans de reprendre la marxa.
Mentre em refeia, van passar dos caminaires, i entre esbufecs, un d'ells va fer un comentari que resumia perfectament la realitat del lloc: "i que n'havia de passar de gana l'ermità que vivia aquí!" I és que costa d'imaginar que algú pogués tenir els ànims de fer aquestes pujades en un temps en què menjar cada dia ja era una aventura.

La guia excursionista dels caminaires deia que a partir d'aqui quedaven 10minuts caminant fins a coll de Nafré. En bici, i vistos els pendents, no hi ha gaire diferència, però en qualsevol cas, ja li teniem el peu al coll. Així doncs, amb un parell d'apretades més arribem al coll de Nafré, i ja que hi era, tant se valia acabar d'arribar al santuari del Coll abans de baixar cap a Susqueda.

Un cop al Coll, i pressionat per l'hora de tornar que m'obligava, vaig repostar grana seca a correcuita assegut en un banc de fusta, però per fer-ho bé, aquí cal fer un esmorzar de forquilla al restaurant que hi ha just al costat del santuari.

Pujant el tram final cap a El Coll, em va avançar un cotxe amb un remolc carregat amb tres bicicletes de descens (amb forquilles llarguíssimes i amortidors gegants). Això és trampa! vaig pensar. Al cap de poc vaig passar per davant d'una rampa preparada per saltar (o trencar-se el coll, segons com es miri) i ja arribant a dalt, a l'últim revolt, vaig veure altre cop els tres ciclistes iniciant la seva baixada protegits de cap a peus com cavallers medievals.

Mentre menjava vaig estar vacil·lant entre el seny i la rauxa: baixar per la carretera o llençar-me per la trialera... al final vaig trobar prou excuses per enganyar el meu ego (que si m'estimbo anant sol no em trobarà ningú, que no saps on aniràs a parar, que és típic de ganàpies fer-se mal volent semblar joves...) i em vaig quedar amb les ganes de saber si aquella trialera, que en el seu començament semblava practicable era apta per a tots els humans, o només per a kamikaces. Una estona mes tard, i força més avall, arribant ja al nivell de l'aigua, em vaig creuar altre cop amb el cotxe del remolc carregat de bicis que tornava a pujar, així que la propera vegada ja no tindré la excusa de no saber on aniré a parar...

Un cop arribat a nivell de l'aigua el camí segueix planer fins arribar a la presa, on semblava que hi hagés un congrés de ciclistes. Entre els que anaven els que veníem i els que s'hi estaven, allò era més transitat que la Rambla de Girona per Sant Jordi. Suposo que la idea d'anar a veure si el pantà era gaire ple no va ser precisament original que diguem.

A partir d'aquí, comença una baixada per carretera fins al Pasteral que feta sense pressa és un passeig, però la marrada fins a El Coll m'havia fet perdre força estona, i entre l'esforç per recuperar el temps i la monotonia d'un camí massa llis i regular, va fer que aquesta fos la part més pesada del recorregut.

Des del Pasteral seguim pel carrilet fins passat Anglès, on ens desviem a l'alçada de la Antex per seguir el Camí Dels Avellaners que ja està explicat en la volta de Bescanó i no cal repetir.
Respecte de l'altre ressenya, aquí hi ha de novetat que vaig trobar un camí alternatiu per no passar pels dominis d'un gos massa gros pel meu gust a prop de St. Martí, i que a la part de Brunyola, aquesta vegada, com que ja estava francament cuit, vaig seguir el recorregut oficial del camí, que és més civilitzat, encara que menys entretingut que el de l'altra vegada.