La Barroca

Dijous passat vaig rebre un mail molt breu, gairebé un telegrama, que deia:
"diumenge sortida BTT, zona Rocacorba, durada unes quatre hores. Porta oxigen i galetes" (stop).
Era d'en Fonso que ja m'estava amenaçant amb el record de la volta de les galetes trias, la sortida que havíem fet ell en Vicente i jo pels volts de Sta. Coloma de Farners.
La referència a l'oxigen ve de la escandalosa diferència de nivell pedalístic entre ells i jo, que mentre ells van enfilant pujades infernals tot parlant alegrement de qualsevol tema, jo m'he de limitar a escopir algun monosíl·lab entre esbufecs mentre escolto l'alarma del pulsòmetre que m'adverteix que potser ja n'estic fent un gra massa.
Pel què fa a les galetes que van donar nom a la volta, es tractava de trobar un combustible apropiat: carregat de calories, envasat en unitats discretes i que fos un producte de la terra. A Sta. Coloma de Farners, país de llaminers, no costa de trobar candidats. Al final vaig optar per dur els neulets, que en Fonso ja em reclamava per a la propera sortida.
Després de posar-vos en antecedents, ja puc passar a la crònica que ens ocupa: La Barroca.
Originalment el correu parlava de Rocacorba, però per conjuminar el temps d'esplai amb la vida social vàrem optar per pujar a Sant Roc de La Barroca des de Bonmatí per assegurar l'hora de tornada.
La ruta del track comença a l'aparcament que hi ha davant de cal Rajolet, però no acaba al mateix punt sinó a la terrassa de Can Jans, si no us excediu en els tocs i celebracions de final d'etapa no tindreu problema per arribar al cotxe.
Partint del pont de Bonmatí, se segueix la carretera de Constantins fins a arribar a la fàbrica de Casademont, on es trenca a l'esquerra i comença un camí costerut sense pèrdua, que després de pujar i baixar ens mena a Can Puig, on hi ha una font, i seguint un corriolet que tomba a la dreta podem trobar un roure mil·lenari (així en diuen, però potser no serà tant) que un llamp va capolar i que ara ha quedat reduït a una soca descomunal, una branca que encara penja de la soca, i una altra branca caiguda que per si sola ja formaria un arbre com cal.A Can Puig, la ruta tomba a l'esquerra i segueix un corriolet que s'ha de seguir ben centrat si no voleu que les romagueres us facin la clenxa, i que travessa el pla de sant Climent fins a sortir al camí del Llepard. A mesura que anem pujant, el camí es va tornant pedregós i a cada pedalada fa menys honor al nom de camí, fins que arribem a la falda del Puig d'Elena, on definitivament deixa de ser tal cosa.
A partir d'aqui fa la impressió que estem pedalant per una via romana que fa dos mil anys que ningú s'ha molestat a mantenir, però en realitat estem passant per un aflorament de roques calcàries amb nummulits del Lutecià Inferior que els romans ja van trobar fet quan van decidir que els bàrbars d'Amer i Sant Martí de Llémena haurien d'aprendre llatí.
Al començament d'aquest tram fa la impressió que l'haurem de pujar a peu, però després d'uns quants intents i uns quants peus (i si sou maldestres com jo, d'un parell de mans) se li pot anar agafant el trinc i acabar saltant com un cabrit sobre les pedres.

Quan hagueu passat la prova dels rocs, entrareu a la fase final, ja a tocar de Sant Roc, en què haureu de travessar una zona de bosc per corriols coberts per les branques dels arbres, que no apareixen als mapes, i que més aviat semblen senderes de senglars que no camins per humans, però al final, de sobte, s'acaba l'emboscada i ens trobem l'ermita de Sant Roc, austera i senzilla com la que més, i que per no tenir, no té ni campanar, tot i que s'endevina el què en altre temps en devia ser la base.

La tornada fins a Sant Climent d'Amer la vàrem fer pel mateix camí que la pujada, tot i que si feu la volta en un dia sense humitat, o si us agrada viure al límit, hi ha un altre camí que va seguint tota vora del cingle, vosaltres mateixos...

Tornats a Sant Climent anem a buscar la carretera vella d'Amer en direcció a Sant Julià i després de travessar tot el casc urbà (2 carrers) enfilem pocs metres per la carretera de l'Ermita, fins a trobar un corriol a l'esquerra que s'enfila depressa. Passem pel costat d'una casa ben arreglada i tornem a enfilar per un corriol que diria que fet tot passejant podria ser molt agradable, però fer-lo intentant no perdre la roda dels dos c*****s amb qui anava em va tornar a deixar sense alè i amb les pulsacions a 180.
A partir d'aquí, tot baixada fins a tornar a Bonmatí i parada a can Jans a fer la cerveseta.