Llum al final del túnel

Doncs si, sembla que hi ha llum al final d'aquest túnel d'inactivitat. El maleït peu encara molesta, però ja no per pedalar, pel què ja he pogut començar a treure-li la pols a la bicicleta. Ara fa dies vam fer un primer intent que va anar prou bé, vam sortir amb en Jordi i la mainada a caçar el catxé dels Estanys de Sils.
En Jordi i en Miquel van tornar abans d'hora, no per falta de forces ni ganes, sino per un mal pas per la riera, que amb el fred que feia, tampoc es tractava d'anar passejant amb els peus molls.
Amb l'Albert vam seguir tota vora de la via del TAV, fins que la vam creuar juntament amb la carretera d'Hostalric per un pas de bestiar molt curiós, on no es pot anar sobre la bici per falta d'alçada, i que si ha plogut fa poc, més val que hi passeu amb botes de pescar. Després d'això i de creuar la via del tren, vam seguir fins al polígon industrial de Maçanet, i d'allà cap als estanys de Sils, on seguint les indicacions del catxé vam anar a parar a un lloc on no vam aconseguir trobar-lo tot i que vam estar una bona estona buscant per tots els forats imaginables.  De tornada el camí va semblar més llarg que a la anada, i el cul començava a protestar per tanta estona sobre un seient tant petit, però al final vam arribar a casa sencers i satisfets de la sortida. (el què ja no se és quant trigaré a tornar a enganyar a l'Albert perque m'acompanyi altre cop en una sortida en bicicleta...).

Continuant amb la represa de l'activitat, aquest diumenge hem fet amb en Jordi una altra sortida amb una mica més de desnivell, i si bé el peu no s'ha queixat, si que he pogut constatar que després d'una aturada tant llarga estic totalment rovellat.
La sortida en si no és res de l'altre món, es tracta de pujar fins a l'Espinau per la carretera del Sobirà, i d'allà baixar cap a Can Segarra fent marrada per La Molina.
El primer tram fins a l'Espinau no té res a destacar, és un dels camins més trillats d'aquests verals i de tant en tant hi puja algun cotxe, però també és el més fàcil, raó per la qual l'hem seguit tenint en compte el nostre estat de forma. De l'Espinau a La Molina és una baixada ràpida en ziga-zaga (al més pur estil Guardiola) i sense complicacions. Si passeu per aqui, en arribant a baix no us perdeu el Roure de Ca n'Iglesies, que queda a pocs metres del camí, és un arbre descomunal i digne de veure, que creix a tocar de la riera.

 (Aquesta foto és un 'mosaic' fet amb el mòbil en una altra ocasió, no patiu que el camí d'avui no passa per aquest estimball)

Un cop a La Molina, s'acaba la bona vida i toca pedalar altre cop fins al coll de Roscall, però el camí és molt agradable, i arreglat de fa poc pel què llevat del desnivell no hi ha cap altre complicació, i en arribant al coll de Roscall ja hem acabat la feina i només queda divertiment. La baixada és genial en tot el seu recorregut fins a Can Segarra, podeu jugar a fer salts amb els trencaaigües en bona part del recorregut, entremig hi ha trams pedregosos per posar a prova els pneumàtics i les suspensions, i de tant en tant algun revolt tancat per provar els reflexes. Poc després de deixar el camí del Surós es passa per la base d'una torre de la MAT, és un bon moment per aturar-se a fer un riu, a veure si la fem caure per corrosió d'amoníac. A mig camí i poc abans dels Allorons hi ha una bassa que cobreix tota l'amplada del camí (de romaguera a romaguera) i que deu fer uns vuit o deu metres de llarg; per la banda esquerra i amb paciència s'hi pot passar repenjat a la bici, però si voleu passar pedalant us quedaran els peus per sota el nivell de l'aigua.
Un cop a Can Segarra, el camí a seguir és per la carretera de Serrallonga, però aquest diumenge ja feiem tard i vam tornar per la carretera d'Anglès.
El track de la sortida el trobareu a wikiloc, però no feu cas del desnivell, que és calculat sobre mapa ja que el GPS va fallar molt sovint. El desnivell acumulat real és només de 675mts.